Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris receptes senzilles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris receptes senzilles. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de març del 2020

La Pataqueta de reyes (una tradición familiar)



Cómo la mayoría de catalanes provengo de aquí y de allí, soy en toda regla lo que se solía llamar charnega. De madre catalana y de padre valenciano , Valencia ha sido, y es aún para mi, una tierra que me evoca miles de recuerdos felices. Porque esa infancia feliz de la que todos hablamos tuvo lugar sobre todo en Valencia. Allí éramos niñas sin preocupaciones, allí se procuraba por nuestro bienestar y felicidad. Allí se garantizaba que no faltarán los mejores manjares. La culpable de todo ese disfrute siempre fue, y sigue siendo, ella, mi tía, la tía Conchín. Para la tía cada fecha en el calendario tiene su plato, su tradición gastronómica, y si en Fallas se comen buñuelos de Calabaza, en Pascua toca Pan ‘Quemao’. Cada día un arroz distinto,  y tomates, higos y uva cuando se acaba el verano. La paella y los gazpachos manchegos mejor si son para 50, le salen más ricos, y la ensalada en el centro de la mesa que no falte jamás. Si está cerca del mar nos deleita con arroces marineros hechos con tropecientos ingredientes y se arrodilla para machacar los cangrejos que irán a la olla (‘así tienen más sabor’, dice). Si llega el invierno su arroz con pollo no puede faltar, pero si se lía a hacer canelones ya puedes ponerte a llorar. Y las albóndigas de bacalao…ay las albóndigas de bacalao! , ríete tu de lo que has probado jamás.
Reyes, en mi familia, era la fiesta de mi tío. El tío Vicente siempre fue muy generoso y el sólo hecho de ver nuestras caritas de ilusión le hacía sentirse el hombre más feliz de la tierra. Así es que el 5 de enero, y por orden del rey mago,  en casa de los tíos había mucho ajetreo, mucho misterio, mucha discreción,….pero ella, la tía Conchín,  se mantenía ahí en su cocina, preparando la cena de reyes. Hay que decir que en una noche como esa no había tiempo de sentarse ceremoniosamente, cómo siempre se hacía en esa santa casa, tocaba cena especial, cena informal. Cenábamos en la cocina y nadie podría salir hasta  que alguien diera la señal. La noche de reyes se cenaba pataqueta con habas, ajos tiernos y longaniza o morcilla, unos de mis bocadillos preferidos del mundo mundial.

Aquí os dejo la receta:

INGREDIENTES:
  • pataquetas (1) És un tipo de pan de bocadillo tradicional valenciano con forma de media luna muy típico de L'Horta de Valencia, siendo conocido, al menos, desde el siglo XVII) 
  • blanco y negro (longanizas de Torrent y morcillas de Ontinyent)
  • habas baby (ella las congela cada primavera y tiene el congelador lleno de bolsitas)
  • ajos tiernos
  • aceite OVE
  • sal

ELABORACIÓN
En una cazuelita de barro ponemos el aceite, los ajos pelados y cortados a láminas, sal y removemos rápido con una cuchara de madera para que no se quemen. En seguida añadimos las habas baby aun congeladas, removemos de nuevo y tapamos para que se hagan con su propio vapor, Son tan tiernas que no hace falta que se cuezan mucho rato,
Freímos las longanizas y las morcillas y montamos el bocadillo. En casa de la tía nos lo hacíamos nosotros mismos, cada uno se ponía la cantidad que quería, ella añadía varias tortillas de patatas, pisto y para beber los mayores servía champán, pues era un día especial.



Por lo que he podido leer la tradición de comer éste bocadillo viene de lejos, cuentan que era una merienda típica de campo:

Y es que la pataqueta, para quien no lo sepa, es un pan de unión cuya tradición se pasa de padres a hijos, pues es costumbre comerlo con amigos y familiares en las cenas de verano a la fresca, colegios, en almuerzos, en los casales falleros o en las meriendas, en especial éstas últimas. 

Y eso último es así porque resulta que existe una tradición muy antigua y valenciana que se llama “dijous de berenar” (jueves de merienda), que si bien ha desaparecido en muchos rincones de la Comunitat Valenciana, Sagunto, así como Petrés, por ejemplo, pueden presumir de mantenerla muy viva: todos los jueves, desde San Antón hasta el llamado Miércoles de Ceniza, la pataqueta forma parte de las meriendas y menús de la ciudad de Sagunto, bien en las casas, en el monte o en restaurantes y bares.

Suele también formar parte de las meriendas de Pascua, así como también se ha impulsado, desde un tiempo para acá, como una forma de almorzar de manera tradicional, siempre acompañado de cacau del collaret (2), olivas, cerveza o vino y un buen cremaet.


Se cree que la tradición del Dijous de Berenar data de más allá del 1492, año de la expulsión de los judíos de Sagunto tras el edicto de expulsión de los judíos, ordenado por los Reyes Católicos, de las Coronas de Castilla y de Aragón. Esta creencia viene dada por la forma de la pataqueta, una media luna hecha pan (para los Judíos, la luna forma parte de sus tradiciones, ya que con ella rigen el ciclo lunar que sigue el llamado calendario judío o “mes sinódico”.

Sin embargo, hay quien piensa que la tradición es mucho más cercana, siendo conocida la pataqueta desde el siglo XVII.


FUENTES. PARA SABER MÁS:

https://www.elmundo.es/blogs/elmundo/paco-a-la-naranja/2014/07/09/panes-con-mucha-miga.html

https://www.valenciabonita.es/2019/04/18/pataqueta/


(1) Este tipo de pan familiar valenciano lo solían comer los agricultores de la huerta, y lo hacían en los hornos morunos que solían tener las barracas o casas de huerta. Tiempo después, se siguió elaborando en hornos de leña, manteniéndose, en la actualidad, su elaboración en muchos hornos (aunque es más común por encargo por no ser una tradicional elaboración diaria de muchos panaderos).

(2) Se trata de un cacahuete de dos granos por vaina y esta de unos 2,5 cms. de longitud, la vaina es de piel ligeramente rugosa y color rojizo que adquiere de la tierra donde se cría y se caracteriza por tener una gran disminución de tamaño en la zona central entre un grano y otro formando como un collar apretado y de ahí su nombre

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Arròs caldós de pescadors d'en Xesco Bueno, adaptat

 Àgata Albero Mralbell

Receptes amb vida. Àgata Albero

Sóc mig catalana mig valenciana i m'agrada dir-ho, els qui em coneixeu sabeu que estimo les dues terres i les defenso sempre quan el desconeixement i els tòpics piquen a la porta. D'arrossos en sé però m'agradaria saber-ne mooooolt més, la meva mestra és la Tia Conchín, ja ho sabeu....però al llarg de la vida te'n vas trobant de mestres, i aquest és el Xesco, alies Gastromimix. La seva vessant didàctica és més que reconeguda i la seva excel·lència als fogons la podeu comprovar, si no ho heu fet abans, anant a Ca l'Esteve. 

Ara fa unes setmanes en Xesco va presentar la bíblia.......Escuela de arroz (utensilios, técnicas y preparaciones de base ilustradas paso a paso) de la editorial Larousse. És un llibre que us recomano, tant si teniu dominats els arrosos com i si els teniu por...que sabem que passa, l'arròs fa respecte.




Avui he triat començar per aprendre a fer el fumet ben fet, el feia gairebé igual però he après alguns detalls que valen la pena. Quan tenia triat el fumet, penseu que hi ha diferents brous al llibre, he buscat receptes que amb el que tenia per casa pogués improvisar. Penseu que avui és diumenge i he decidit fer un arròs de peix amb els tàpers que vaig congelant cada setmana. Improvisar un arròs és possible! El mestre proposava fer servir tallarines i/o cloïsses però no ha pogut ser, és diumenge i no ho vaig planificar. La idea eren 12 cues de gamba pelada, jo he hagut de fer servir llagostins congelats, uns que tenia molt bons, però congelats....

L'arròs me'l va regalar la Sandra amb més energia que conec, tot i que a Tiana en tinc una, la Parodi de Restaurant l'avi Mingo, que déu ni do l'energia que té.........
La Sandra Gallart va fer de ambaixadora del Molí d'en Rafalet, i li agraeixo perquè no l'havia tastat mai encara.



Va, comencem?

Ingredients per 4 persones

250 gr d'arròs carnaroli del Molí d'en Rafalet
1.6 litres de fumet (cap i espina de lluç, porro, ceba, pastanaga, julivert, aigua, sal i oli, sofregir, desgreixar amb vi i bullir 30 min)
2 cebes de Figueres
2 alls
oli OVE
20 cues de llagostí congelades (és el que tenia avui mestre....sorry...)

1 ou
1 bitxo
vi blanc
sal

picada a mi estilo (safrà, fumet, pa torrat, sofregit de tomàquet , all i julivert)

dijous, 15 de desembre del 2016

Truita de mongeta, bacon i caliu

Silvia Manzano



Aquesta truita és un record, o millor dit, un gran record d'un cuiner, el meu primer 'jefe', pràcticament un pare per mi. Jo només tenia 17 anys, la meva primera feina va ser a una empresa familiar de menjars preparats al Mercat de Lesseps, va ser aleshores que la meva creativitat a la cuina va començar a fluir. L' Armengol Serradell, que encara no us l'havia presentat, tenia bona mà, imaginació, bon gust i sobretot, el que feia que els seus plats fossin tan increïbles, molt bon paladar Gaudia de la bona taula i dels bon menjar. Tant ell com la seva dona, la Mari, feien que el menjar diari fós un gran plaer. 

És per tot plegat que us dedico aquesta truita que ell feia. Els que treballàvem amb ells gaudien mentre treballàvem, sempre aprofitant la matèria prima que tenia, mongetes blanques de les petites ja cuites i cansalada de la salada, que a ell tant li agradava.  Sempre deia:- On es posi una bona cansalada amb pa amb tomàquet que es tregui el pernil.
Bacon, una mica d'all i julivert acabat de trinxar, ous i molta tendresa. Encara recordo la seva cara de satisfacció tant quan la preparava com quan ens la menjàvem. Però amb tot..... provava plats, mescles, salses diferents, sempre provava, inventava, innovar i tots el seus alumnes, que era el que érem quan ho feia, gaudíem de la seva gran varietat de plats. Per tot plegat, és un gran plaer dedicar-vos aquest plat en record d'ell.

Ingredients
150 grams de mongeta petita cuita
2 tires de cansalada salada 
4 tires de bacon curat i magre
Un picadeta d´all i julivert, com una culleradeta
4 ous grans

dilluns, 6 de juny del 2016

Els tomàquets al forn de la Txell





Seguint amb la filosofia de valorar, per sobre de tot, allò que tens, m'agradaria explicar-vos com n'he après aquests darrers anys de cuina, de trucs i de receptes, engegant i fent créixer el que ha estat el projecte de l'Espai Cuina'm. Un projecte que he deixat ara fa un mes per dedicar-me a obrir nous camins i explorar nous horitzons. He de dir que n'estic satisfeta, hem arribat molt lluny gràcies a cuiners i cuineres increïbles, a la incansable Conxi, al dissenys d'en Jordi Santamaria i els dibuixos d'en Mario Tarragó, a l'empenta dels qui des de les institucions i des del propi mercat hi van creure des de l'inici, als mitjans que ens han trobat un espai interessant,  però sobretot a la fidelitat de molt clients que han convertit l'espai en casa seva. Per mi ha arribat l'hora de volar i embrancar-me en nous reptes, la Setmana Internacional dels Mercats ha estat el primer però n'hi ha d'altres que anireu veient aviat. Espero que us agradin.

Un dels privilegis de la meva feina és descobrir receptes i trucs de mans de cuiners increïbles, com us deia. Aquesta d'avui és de la Txell i, malgrat ser molt senzilla és una delícia com poques. És una d'aquelles receptes que la Txell explicava mentre cuinava, que no sortia al guió, vaja. I l'Eva, que tot s'ho apuntava, la va compartir amb nosaltres ara fa poc.

És ideal per menjar acompanyant un plat de carn o peix, però també pot ser un aperitiu ideal per compartir, això ja depèn de vosaltres.

Aquí la teniu:

Ingredients
5 tomàquets de pera
Herbes (orenga, herbes de Provença, comí, farigola, romaní,....el que més us agradi o tingueu a ma)
3 alls
1 fulla de llorer
Oli d'oliva EV
Vinagre de Mòdena
Sal